El ressentiment sovint ens acompanya.

Sentim ràbia perquè la parella, els pares, els fills… no fan el que esperàvem, ens sentim ferits/des i ens veiem impotents.

Ens esforcem a justificar el nostre mal estar, busquem arguments que ho corroborin, ens sentim emb el dret a estar enfadats (i el tenim) i ens convertim en víctimes de la situació.

Si intentem sortir del victimisme i observem la situació des de la distància ens adonarem que és molt agosarat pretendre que els demés facin el que nosaltres esperàvem. Facin el que nosaltres creiem  que és el correcte.

Realment penses que allò que tu esperaves és el correcte? Si penses que no perquè estàs rabiós/a?

Jutgem en funció de la nostra forma de veure la vida, però n’existeixen d’altres, t’adones que hi ha tantes realitats com persones?

Créixer com a persones és aprendre a viure sense comparacions, sent més flexibles i integrant i respectant les situacions i les persones tal com són, tal com actuen. Sovint la intenció atrubuïm als altres no correspon a la realitat.

Sabem que el benestar no depèn tant dels fets en si mateixos sino de la nostra actitut.

Es tracta de no complicar-nos amb problemes que són fruit de les nostres interpretacions, ens resistim a acceptar els fets tal com són.

Viu la vida i deixa d’interpretar-la. Quan jutgem i interpretem, patim.