Els nens i les nenes fàcilment ploren, fan rebequeries, no paren de bellugar i sovint no els prestem l’atenció que es mereixen. Els plors, les rebequeries, l’estar inquiet no és res més que una manifestació del seu estat d’ànim. És la seva forma d’explicar-nos que tenen por de dormir sols/es, que hi ha un monstre sota el llit, que la mestra els crida, que tenen un nus a l’estómac que no els deixa empassar el menjar  i que no saben perquè, que tenen por d’anar a l’escola perquè el companys li fan la vida imposible, que no entenen les matemàtiques i a la classe el/la ridiculitzen. Que ha nascut un germà o una germana i a mi m’han deixat d’estimar. Els pares s’han separat, i ara què passarà? Aquestes i altres situacions que viuen els nostres nens i nenes provoquen emocions “negatives” com la por, la ràbia, la tristesa, la impotència i que si no saben i no poden gestionar correctament deixaran cicatrius que poden doldre en l’edat adulta.

Moltes emocions mal gestionades, no viscudes per por o culpabilitat emergeixen a l’edat adulta en forma de dolor emocional o físic.

Donar eines als nostres infants per gestionar les seves pròpies emocions crec que és la nostra obligació com a pares i educadors.

Has pensat mai quan patiment t’haguéssis evitat a la teva vida si quan vas viure el que anomenem emcions “negatives” algú t’hagués ensenyat com gestionar-les? Com viure-les? Com expressar-les?

El Tapping és una eina que els podem ensenyar i que podran utilizar pels seus problemes emocionals o físics que pateixin durant la vida.

Si ensenyem als nens i nenes a neutralitzar aquelles emocions que els estàn molestant els evitarem créixer amb muntanyes de problemes i els facilitarem el seu benestar a l’edat adulta. Tot allò que gestionem correctament deixa de molestar-nos, ho podem recordar, observar i reviure sense que ens faci mal.

Escoltem-los, recolzem-los i donem-els-hi eines per a la salut emocional, ensenyem-los a fer Tapping.

Partim de la idea que les malalties, i també la fibromiàlgia comencen a la ment. En la nostra manera de pensar. Quan es produeix un desequilibri entre la nostra manera de pensar, sentir i actuar experimentem dolor físic o emocional (incoherència emocional).

Els nostres pensaments creen les emocions i aquestes s’expressen a través de l’acció.Els nostres valors, creences, idees poden provocar un bloqueig o conflicte emocional. És a dir reprimim l’emoció perquè no ens permetem viure-la, pensant que està malament, perquè farem mal a altres persones… en definitiva perquè els nostres valors i les nostres creences limitants no ens ho permeten.

Quan bloquejem l’emoció es produeix un bloqueig a nivell energètic, l’emoció no s’allibera i emmalaltim.

La fibromiàlgia es produeix quan tenim bloquejos per convertir els impulsos interiors en activitats exteriors.

En la fibromiàlgia també existeix un conflicte d’haver d’assumir, fer o estar amb una persona o situació determinada. No saber dir no, per por a que no ens estimin, a no ser prou bona persona…, visquent una vida que no és la nostra vida.

En les persones que pateixen fibromiàlgia també observem un conflicte que anomenem de direcció, de por a equivocar-se.

Amb EFT- tapping el que fem és intervenir en el desequilibri energètic. Fem tapping, és a dir donem uns copets amb els dits en uns punts d’acupuntura, mentre la persona es connecta amb el seu problema o símptoma, (insomni, rigidesa, mal de cap, dolor…) “netejant” l’inconscient d’aquestes idees negatives, creences limitants, culpabilitat i pors que ens impedeixen viure la nostra vida.

A mesura que el desequilibri en el sistema energètic es va calmant i normalitzant va disminuïnt el dolor o malestar.

La ràbia i l’odi que sentim es manifesten a través de les persones del voltant que ens posen en evidència que alguna cosa en el nostre interior no està satisfeta. Tot el que veiem fora, és a dintre.

Sentim ràbia i odi per algú que ens va fer mal. El passat va passar, i no el podem canviar, castigar-nos per algú que fa  temps ens va fer mal és una pèrdua d’energia inútil i una font de patiment.

Si optem per viure com a víctimes del que un dia ens van fer seguirem patint. Desfer-nos de les ràbia i l’odi ens allibera del malestar, i el camí està en perdonar. El perdó ens allibera i ens ofereix l’oportunitat de deixar enrere els efectes del passat.

Des del nostre orgull a vegades  ens costa perdonar, no en sabem o no volem, però perdonar és l’únic camí a la llibertat.

Des de l’humilitat podem plantejar-nos si nosaltres, com éssers plens d’imperfeccions podem “pretendre perdonar”. Ens podem plantejar qui sóc jo per perdonar? Perdonar què? Perdonar a qui?

La resposta està en perdonar-me a mi, perdonar-me per la meva visió de la situació, per el meu judici i conseqüent malestar, fins que jo no sóc capaç de perdonar-me i desfer-me de la situació dolorosa i la ira cap a aquella persona que la va generar no estaré en pau.

El camí al benestar és perdonar-nos, no es tracta d’excusar el mal comportament si no d’alliberar-te del teu malestar per aquell comportament.

Caminant per la vida ens trobem en situacions que no ens agraden, amb persones que no fan el que esperàvem, o fins i tot que el que fan ens decep o ens enrabia.

Ens enfadem perquè no actuen com desitjavem. L’error que cometem és esperar que actuïn d’una manera concreta i aportin a la nostra vida el que desitjem.

Tots/es actuem tal i com sabem en cada situació. Atribuïr una intenció o una altra a les accions dels demés és una decisió personal que ens conduirà a viure unes experiències o unes altres.

De manera que quan et sents decebut/a, enfadat/a… recorda que és una decisió teva. Reconèixer que el que sento depèn de mi i no del que fan els altres és començar el camí cap el benestar.

Optar per creure que som responsables de les nostres experiències, tant de les bones com de les que no vivim com a bones ens permet ser lliures. El meu benestar ja no depèn del que els/les altres facin o no facin. El meu benestar només depèn del que jo esculli en cada moment.

Aprenem a estimar-nos tal com som i a estimar als altres tal com són, acceptant que senten, pensen i actuen diferent a nosaltres i a com ens agradaria, així viurem lliures i en pau.

El ressentiment sovint ens acompanya.

Sentim ràbia perquè la parella, els pares, els fills… no fan el que esperàvem, ens sentim ferits/des i ens veiem impotents.

Ens esforcem a justificar el nostre mal estar, busquem arguments que ho corroborin, ens sentim emb el dret a estar enfadats (i el tenim) i ens convertim en víctimes de la situació.

Si intentem sortir del victimisme i observem la situació des de la distància ens adonarem que és molt agosarat pretendre que els demés facin el que nosaltres esperàvem. Facin el que nosaltres creiem  que és el correcte.

Realment penses que allò que tu esperaves és el correcte? Si penses que no perquè estàs rabiós/a?

Jutgem en funció de la nostra forma de veure la vida, però n’existeixen d’altres, t’adones que hi ha tantes realitats com persones?

Créixer com a persones és aprendre a viure sense comparacions, sent més flexibles i integrant i respectant les situacions i les persones tal com són, tal com actuen. Sovint la intenció atrubuïm als altres no correspon a la realitat.

Sabem que el benestar no depèn tant dels fets en si mateixos sino de la nostra actitut.

Es tracta de no complicar-nos amb problemes que són fruit de les nostres interpretacions, ens resistim a acceptar els fets tal com són.

Viu la vida i deixa d’interpretar-la. Quan jutgem i interpretem, patim.